Posta de sol

L’essència de l’obra de José María Mascort revela el seu paisatge més quotidià, on el Montgrí i els seus voltants es reiteren en les seves teles. Són paisatges fruit de la immediatesa, realitzats a l’aire lliure partint sempre de l’observació directa i seguint els preceptes de l’escola de Barbizon. Mascort volia mostrar allò essencial del paisatge estimat, amb una preferència pels espais poc alterats per la mà humana.
En aquesta obra, firmada i datada per l’autor, podem apreciar algun dels seus trets més personals i que utilitza en moltes de les seves teles: la perspectiva obliqua, la preferència de marcar horitzons baixos i la disposició en diagonal dels camins, que li permet dividir l’espai de manera que crea una sensació de profunditat i de llunyania en la composició. Pel que fa als tons cromàtics, evita abusar del blanc i prefereix els ocres i els grocs per donar llum a les seves obres, o els grisos per a les ombres. El resultat final és un domini harmònic de la paleta i la llum.

A partir de 1935, i influenciat per Joaquim Mir (Barcelona, 1873-1940), el traç i la pinzellada als seus llenços es tornen més lliures, més segurs i, sobretot, menys encotillats. La veracitat del que pinta no sorgeix del mer exercici de la còpia directa, sinó del domini dels elements de la composició que li permeten copsar l’ànima d’allò que plasma. En aquest moment, s’evidencia el domini dels enquadraments, de la llum i de la paleta cromàtica, més rica i intensa en els matisos, que prenen protagonisme en les composicions.