Pedrenyal

El pedrenyal va néixer per la conveniència de disposar d’una arma menys feixuga que l’arcabús i el mosquet. Es diferenciava, especialment de la pistola, per tenir el canó bastant més llarg, fet que li permetia un rendiment molt superior a aquesta en quant a l’abast i la precisió, més semblants als de les dues armes llargues citades anteriorment, naturalment més pesades. A més, les seves dimensions permetien que s’ocultés sota la capa, manta o altra peça de roba de llargada similar. Aquesta característica explica perquè era l’arma preferida del bandolers, lladres de camins, guerrilles i d’altres elements semblants que actuaven fora de la llei i de l’ordre.

Els pedrenyals, que es varen produir exclusivament a Catalunya, van ser objecte de moltes regulacions, i les més comunes van ser tractar d’evitar que els seus canons fossin massa curts i, per tant, fàcils d’amagar. També es va prohibir que portessin mecanismes per produir l’encesa de la pólvora, i havien de fer servir el primitiu pany de metxa, que suposava moltes limitacions en cas de pluja i obligava a portar o encendre foc per tornar a encendre la metxa per tal de disparar de nou. Pel que fa a regulacions especials, per exemple, l’any 1571, el virrei del Principat, que en aquests moments era D. Fernando de Toledo, va ordenar que la longitud dels canons havia de ser inferior als quatre pams.

Molt poques d’aquestes armes porten les marques que havien de portar per llei totes les altres, és a dir, els noms dels mestres que havien intervingut en la seva fabricació: el canoner, el panyetarie i, de vegades, l’encepador, que feia la part de fusta; també podien portar el nom de la localitat de fabricació. El fet de no portar marques, probablement fos degut a que la seva fabricació devia trobar-se propera a la il·legalitat i, possiblement, per la mateixa raó, algunes d’elles s’han trobat amagades en teulats o altres amagatalls domèstics. Es coneix el cas d’una que va aparèixer en un forat dins el tronc d’una vella olivera.

El pedrenyal que us mostrem porta dos petits escuts en la part posterior del pany del costat dret, superposats i il·legibles degut a la corrosió; dos escuts en la mateixa posició corresponien a diversos mestres panyetaires de Ripoll, però en el cas present no es poden fer atribucions.

Aquest pedrenyal guarda certes similituds amb el que Xavier Sala i Aragó estudia sota el títol “Un particular exemple”, en el seu llibre Catalunya i les armes de prestigi (p. 69), on destaca el marcat relleu i el disseny de la talla -referint-se a l’encep o cos i talla decorativa a la seva fusta-, datat entre 1650 i 1670, i amb una llargària total de 38 cm.