Alguns mobles singulars

Moble format, a la part inferior, per una calaixera amb tres calaixos i, a la superior, per una vitrina amb porticons tenyida de color caoba amb filetejat daurat en els motius decoratius, i acabat amb un frontó semicircular amb una talla daurada composta pels elements d’una àncora, un trident i fulles de llorer. Seguint l’estil Lluís XVI, els angles laterals estan decorats amb canaletes daurades i rematades amb gerres d’inspiració clàssica. Per aconseguir la idea d’unitat visual, els porticons superiors i, especialment, els tres calaixos, tractats com si fossin un plafó, presenten un emmarcament amb un bordó daurat carrat en els seus angles on s’ha disposat una roseta.

En el segle XIX, i com a conseqüència de l’intens comerç amb les colònies, es van començar a imposar nous materials i noves fustes en la construcció del mobiliari, on destaca, especialment, la fusta de caoba. Al llarg de la història, ha estat molt habitual en l’àmbit de la fusteria per tal d’abaratir costós, però sense renunciar a un artefacte resultant no exempt de luxe i a la moda, imitar determinades fustes. No és estrany, doncs, trobar en la majoria dels tractats tècnics del vuit-cents moltes receptes per imitar el color de determinades fustes.

Petita taula de planta de forma quadrada amb fines marqueteries d’olivera, palosanto i altres fustes i potes de secció quadrada amb estípit, que amaga en el seu interior un complex entramat mecànic de calaixos i altres accessoris. La taula va ser concebuda com a tavolino di centro per anar disposada de tal manera que s’apreciessin els quatre costats.

De clara factura neoclàssica, les marqueteries ressegueixen la pròpia estructura de la peça, com la cadeneta a les potes, o en el calaix frontal. Pel que fa a l’exterior, en el centre del taulell, l’artífex va disposar un petit cercle dins un estel de sis puntes que descansa sobre un cercle de fusta més clara. El perímetre del taulell, a manera de bordó o cinta, es compon de greques i un fris trapezial d’una gran finesa. D’una gran riquesa cromàtica, la marqueteria reprodueix elements geomètrics.

Un dels aspectes més interessants d’aquesta peça, a banda de la seva excel·lent factura, és la combinació i diversitat d’usos, que indiquen també un alt nivell tècnic. En poc espai aconsegueix incorporar múltiples petits contenidors. D’una banda, el taulell, en lliscar sobre unes guies, descobreix tota una sèrie de calaixos i secrets, així com un mirall i un escriptori abatible per llegir amb petits compartiments per guardar objectes d’escriptura. Ens trobem, doncs, amb una peça que combina perfectament la funció d’un tocador, ja que és un tavolino da toeletta i, d’altra banda, un escriptori de cambra. El mirall a la poudresse s’alça en posició de faristol, mentre que l’escriptori de cuir és abatible.

Per les seves característiques, aquesta taula podria ser atribuïda a Francesco Spighi, ebenista actiu en el segle XVIII, que va treballar al museu d’Història Natural i de Física de Florència, on va fer mobles i també aparells pel Gabinet de Física. També es coneix la seva activitat pel guarda-roba granducale a partir de 1780 i el seu treball al palau Pitti, entre d’altres. Algunes taules similars es conserven al Palau Pitti de Florència.

Dintre del parament domèstic, una de les peces més importants al llarg de la història ha estat el llit, i amb un clar component simbòlic. Com ja han apuntat molts autors, és un espai d’intimitat, un espai de vida, però també un espai de mort. Era, en moltes ocasions, una peça heretada de pares a fills.

Entre els models més luxosos es trobava el que en la documentació es denomina camilla, que portaven dosser, cortinatge i capçal. En aquest cas, el capçal s’estructura en tres fileres de fines columnes separades cada una d’aquestes per una cinta on també es disposa decoració i un coronament ricament tallat. Cada una d’aquestes franges o fileres escalonades estan compostes per una arcuació que se sustenta amb una doble columneta de gran finesa i amb la representació en l’intradós d’un caparró d’un angelot. Pel que fa a la cinta, l’artífex va optar per incloure àgils elements vegetals. Entre la primera filera i la segona, en l’angle de l’escaló, s’opta per un corn de l’abundància, mentre que en el superior, abans del coronament, apareix la forma típica de l’ebenisteria catalana anomenada cap de gall, reproduint la imatge d’una au nascuda, en aquest cas, d’un element vegetal a manera de fulla. Finalment, pel que fa al remat, aquest es compon d’una cartel·la vegetal, també a manera de dos corns de l’abundància confrontats que embolcallen una petita imatge de la Mare de Déu policromada, que ens parla de la devoció del propietari. Tot el conjunt presenta un perfecte estat de conservació i han estat poques les intervencions necessàries al llarg del temps, ja que la peça ha tingut un ús continuat des del moment de la seva construcció.

Aquesta camilla, com la resta de peces que s’inclouen en dita tipologia, té un clar referent en els llits de bilros portuguesos, fets amb fusta de palosanto tornejada. És important no oblidar que amb la designació llit, llargament es referien no a l’estructura de fusta, sinó al revestiment tèxtil, costum que va perviure fins a la primeria del segle XIX. El motiu radica en el fet que al llarg de la història del moble, i malgrat no haver fet atenció a aquest aspecte, les robes eren el que certament marcaven el concepte de luxe.

Armari procedent de Mallorca que va formar part de la col·lecció del dibuixant i caricaturista Josep Costa Ferrer, conegut amb el pseudònim de Picarol, el qual fou antiquari i arqueòleg. Aquesta peça va ser publicada per primera vegada en el llibre El moble a les Illes Balears, on apareix encara sense la intervenció que va portar-se a terme per tornar-li, en la mesura del possible, el seu aspecte original.

Estructuralment, respon als models propis de l’època amb dues portes que amaguen en el seu interior una estructura de calaixos i, en aquest cas, dues fileres de galeries porticades. El sòcol respon a un calaix. Quant a la seva decoració, contrasta la diferent concepció i qualitat ornamental, ja que, mentre l’exterior no està exempt d’una certa rusticitat en la factura, l’interior mostra un domini delicat en la talla, que representa un ampli repertori iconogràfic de tradició renaixentista. És evident, tant per la tècnica com per la diversitat qualitativa de la factura, que en aquesta peça van treballar més d’un artesà o especialista. Pel que fa a l’exterior, el pintor va optar per incloure un blasó o escut en cada un dels quatre espais que conformen la porta. Començant d’esquerra a dreta i de dalt a baix, el primer representa una bota de calçat; el segon és una creu; el tercer, ja en la segona filera, esbossa la figura d’un cavall, i la darrera inclou una cinta en diagonal tallant l’escut. Pel que fa a l’esmalt de l’escut, és a dir la coloració d’aquest, en el primer cas és blanc, mentre que en el segon és vermell i en el tercer i quart predomina l’or.

Si l’exterior presenta una factura senzilla, l’interior és mostra de gran delicadesa pel que fa als motius de la talla i a les estilitzades columnetes que sostenen la segona galeria porticada. Els elements escollits per enriquir aquest interior van ser fullatges d’inspiració clàssica, delicats putti, així com candeliere amb gerros, i figures antropomòrfiques, que evidencien el coneixement que l’artesà tenia d’aquests.